El Carmel de Mataró

Teresa d’Àvila tingué un paper cabdal i absolutament revolucionari –en l’àmbit religiós– en la societat que li tocà viure.

Revolucionari per tot el que podia significar, en la Castella del segle XVI, que una dona prengués la ploma per escriure les seves vivències més profundes i s’hagués d’enfrontar amb tota una jerarquia masculinitzada que ostentava el poder doctrinal de forma indiscutida. Cabdal, des del punt de vista religiós, perquè la seva vivència de la fe cristiana la portà a obviar valors tan arrelats a l’època com l’ascendència social o la imatge d’un Déu llunyà i inaccessible, i a propugnar la vida comunitària d’unes dones, en pobresa, a la recerca de la humanitat de Crist.

L’encert d’aquesta proposta és fàcilment mesurable en la ràpida expansió que tingueren les comunitats carmelitanes que seguiren l’esperit de Teresa. Sis anys després de la mort de la santa, l’any 1588, es fundava a Mataró el convent de Sant Josep de carmelites descalços. Encara no cinquanta anys després es fundava el monestir de les monges conegudes, popularment, com a Tereses.

Després d’aquests més de quatre-cents anys de presència carmelitana a Mataró, aquesta obra intenta copsar les empremtes que el Carmel Descalç ha deixat, a la nostra ciutat, en forma de patrimoni artístic i espiritual fins a l’actualitat. I és que, avui, les monges carmelites continuen mantenint un estil de vida basat en el seguiment de l’Evangeli, amb una vida de pregària litúrgica compartida –de forma afable i fraterna– amb totes les persones que s’atansen al seu monestir.