El jaç del faquir

En Marcel Furriols no és cap aventurer. De fet, va néixer en un ambient encotillat i no gens estimulant, però pocs homes podran jactar-se d’haver viscut més intensament. En el seu trajecte vital toparà amb algunes de les ments més brillants de la primeria del segle xx: Santiago Rusiñol, Bertrand Russell, Sigmund Freud, Otto Dix, J. M. de Sagarra... Dissortadament també se les haurà amb l’horror de la guerra, amb la malaltia i les penúries, amb revoltes socials, amb la soledat de la presó, amb l’enyorança d’una pàtria llunyana, amb el neguit de promeses incomplertes, amb el dol de l’amor perdut i, per damunt de tot, amb l’anhel de venjança, el més corrosiu de tots els sentiments. El funeral de mossèn Cinto Verdaguer, l’ambient bohemi d’Els Quatre Gats o les visites al Cau Ferrat de Sitges de la mà de l’avi Conrad li desvetllaran un esperit inquiet i el pensament crític. Així, no és estrany que en Marcel reconegui una sola passió: formar part de la història del pensament i deixar petja com els grans homes a través del coneixement. Tanmateix, els vents de la història el rebolcaran un cop i un altre com qui es troba a mercè de les onades. És ben sabut que el destí és capritxós, però en Marcel és un home honest que mai no s’espolsa la responsabilitat: «Davant d’un enforcall de camins, quasi sempre vaig optar pel que menys em convenia».